Iniciativa: que es noti. Document de reflexió i proposta a la 9a assemblea nacional d’ICV

Aquest document està inicialment subscrit per

Lluís Carrasco/ Dolors Clavell / Toni Coll / Josep Lligades / Andreu Majó / Salvador Milà / Joan Olóriz / Carme Ortega / Ernest París / Daniel Pi /
Mercè Solé / Xavier Tornafoch/

Octubre de 2008


O.- CARTA D’INTENCIONS

Aquest document es presenta a la consideració del conjunt d’adherits i adherides, amics i amigues d’INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS, com una aportació articulada al debat polític obert entorn a la 9ª ASSEMBLEA NACIONAL D’ICV, amb la voluntat que pugui servir de base per possibles esmenes al document d’estratègia política.

No ens plantegem crear una plataforma organitzada, sinó un moviment d’opinió obert i transversal.

Els objectius són :

1) Animar el debat de l’Assemblea entorn als temes que es plantegen com a més significatius, i portar-los –en la mesura del possible a la consideració de tots aquells i aquelles que estimem ICV i que creiem en la necessitat d’un projecte ecosocialista per Catalunya.

2) Servir d’estímul als adherits i adherides, amics i amigues d’ICV per tal que participin més activament en l’Assemblea Nacional, com a delegats/des o convidats, difondre els temes que es proposen i aconseguir –via esmenes i aportacions- que s’incorporin a les conclusions i documents programàtics i estratègics d’ICV pel proper període.

3) Reforçar i renovar en el que calgui el nostre perfil i el nostre programa com a força eco-socialista, catalanista i europeista, amb un missatge propi i singular, amb més obertura a la societat i guanyar capacitat de moviment a l’hora de fer política en tots els àmbits, en especial pel que fa a les relacions amb les altres forces polítiques i davant l’opinió pública.

4) Intervenir per tal de reforçar l’organització d’ICV, augmentar la militància dels adherits i adherides i fer que la direcció que surti elegida de la 9a AN d’ICV incorpori els canvis de persones i de posicionaments polítics –tant a curt com a mitjà termini- necessaris per impulsar i fer arribar a la opinió pública i en primer lloc als nostres electors i electores, aquest perfil més reforçat i més diferenciat d’ICV en tots els àmbits de la nostra acció política: en la participació en el govern de la Generalitat i en els debats al Parlament.


Per saber què hem d’aportar a la societat catalana, primer hem d’aclarir-nos internament, rectificar el que calgui, refermar el que estigui bé i incorporar nous enfocaments, pensant en aquells als quals volem servir, en el projecte que volem impulsar.

Es tracta de rellançar un projecte polític, que tingui capacitat d’incidència real, amb propostes transformadores capaces d’articular una àmplia majoria social i política capaç de fer de l’actual situació de crisis econòmica, social, ambiental i de construcció nacional i europea una OPORTUNITAT DE CANVI cap un ordre social més just, en un ordre mundial més sostenible i solidari.


1.- SENTIMENTS CONTRADICTORIS

Davant la celebració de la 9a Assembla Nacional d’ICV percebem entre la nostra gent -adherits i adherides, amics i amigues, votants...- sentiments contradictoris:

D’una part, la satisfacció pel que hem aconseguit els últims quatre anys en el camp polític, electoral, de l’acció de govern en general i en particular de les nostres aportacions, a què es fa referència detallada en els documents polítics de l’ Assemblea. D’altra part, però, s’han posat en evidència algunes tensions o, si més no, insatisfaccions i signes de descontentament i de pèrdua d’entusiasme interns i de pèrdua de credibilitat, d’identificació o de referent entre els sectors socials que ens són més propers. Això s’ha anat posant de manifest, per diferents motius i en diferents circumstàncies, després del darrer cicle electoral i de participació en el govern de Catalunya, que comença amb el molt bon resultat obtingut a les eleccions autonòmiques de finals de 2006.


2.- AUTONÒMIQUES 2006 I GOVERN D’ENTESA: UN BON MOMENT PER A L’ESQUERRA VERDA

En un escenari de menor participació -quasi 6 punts percentuals menys que l’any 2003- la nostra coalició ICV-EUiA va incrementar amb més de 282.000 el nombre absolut de vots, sobre poc més de 241.000 a les eleccions anteriors; en percentatge va passar del 7’3% al 9’5%, i, pel que fa a diputats, va passar de 9 a 12. En canvi, els altres socis del tripartit patien pèrdues en tots tres conceptes: el PSC-PSOE va passar d’1.031.454 -l’any 2003- a 796.173 -el 2006-, disminuint el percentatge del 31’2% al 26’8% i passant de 42 a 37 diputats -és a dir, perdent-ne 5-, i ERC va passar de 544.324 electors el 2003 a 416.355 el 2006, amb una baixa percentual del 16’4 al 14 i la pèrdua de 2 diputats, passant de 23 a 21. Tot això, enfront d’una CiU que passava de 46 a 48 diputats -si bé també perdia vots en xifres absolutes- i d’un PP que perdia un escó, de 15 passava a 14, i que baixava en nombre absolut de vots. I apareixia el fenomen inquietant de C’s, amb tres escons, que recollia part de les pèrdues de PSC-PSOE i, ben segur, tota la del PP.

Amb aquests resultats, poc dubte hi ha que ICV-EUiA va tenir un paper clau, en fer possible un segon govern d’esquerres, catalanista i ecologista a Catalunya, l’actual govern d’Entesa; dit d’una altra manera, si ICV-EUiA hagués seguit la tendència de pèrdua de vots i diputats dels altres socis de govern, hauria resultat impossible reeditar la fórmula de govern tripartit. En efecte, una bona part de l’electorat progressista de Catalunya va premiar, en les eleccions autonòmiques la nostra aposta decidida per un govern d’esquerres. Varem ser l’única força del tripartit que ho va dir clarament i sense embuts, davant les ambigüitats i les equidistàncies dels nostres socis.

Hi ha àmplia coincidència en el fet que, tant o més que per l’aposta “per un govern d’esquerres”, ICV-EUiA varem ser votats:
-per la nostra coherència, responsabilitat i capacitat de concertació en l’acció de govern;
-per les noves polítiques que varem impulsar, tant en la direcció del procés del nou Estatut d’Autonomia, la participació, etc. com en els aspectes socials (habitatge...) i ambientals (nova política de l’aigua, residus, qualitat de l’aire, lluita contra la contaminació, protecció d’espais naturals...);
-per haver marcat un perfil propi i haver aportat elements renovadors, participatius i d’innovació social i ecològica al govern del canvi a Catalunya, tot sent conscients dels entrebancs i les limitacions que ens venien de dins i de fora el govern.

El nostre electorat va apreciar que havíem tret tot el suc possible de la nostra presència i del nostre pes al Parlament i al govern i que érem un referent segur de continuïtat en les polítiques de progrés nacional, social i ecològic.

Afinant més els números comparatius i de pes polític, dins de l’àmbit dels dos governs successius d’esquerres, catalanista i ecologista a la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006, val la pena recordar que es va produir un canvi de pes relatiu prou important:

Pes relatiu dels 3 grups que donen suport al govern -2003-2006

% de vots % de diputats
2003 2006 2003 2006

PSC 56’77 53’25 56’76 52’86
ERC 29’96 27’85 31’08 30’00
ICV-EUiA 13’27 18’90 12’16 16’21

Amb aquells bons antecedents polítics i amb els resultats electorals i de pes relatiu en la coalició que hem vist, cal constatar una primera insatisfacció per la forma en què es va produir tant la negociació per reeditar el tripartit, com la distribució de responsabilitats de govern i com el contingut del programa. ICV-EUiA va quedar apartada del nucli inicial i principal de la negociació, reduïda de fet a un pacte-base entre PSC i ERC que estableix l’estructura de govern, la distribució de responsabilitats principals i els eixos del programa, per després convidar a ICV-EUiA a integrar-se en l’acord assolit, participar –això sí- en la redacció detallada del document programàtic, fet –tot sigui dit- bastant a corre-cuita-, i, pel que fa a les responsabilitats de govern, deixant-nos l’alternativa d’escollir entre les carteres de Justícia o Interior unida a Relacions institucionals i Participació, sense passar per alt els intents de retallar les competències de Medi Ambient i Habitatge, que van fer necessàries negociacions molt dures per assolir una mínima ampliació de la nostra presència a l’INCASOL per disposar d’una major incidència en les polítiques de sòl i habitatge, així com en l’àmbit de les polítiques energètiques.

En el tema de l’assumpció de les competències d’Interior, el que va inquietar de forma justificada la nostra gent no és tant l’ofensiva de la dreta política i mediàtica per qüestionar la capacitat de Joan Saura i del seu equip de dur a terme polítiques progressistes i eficaces en l’àmbit de la seguretat pública i la protecció civil i de dirigir alhora les polítiques de desplegament estatutari, que s’ha demostrat de forma molt destacada i positiva, com el fet de veure’ns quasi forçats a assumir unes responsabilitats de govern que no figuraven entre les nostres prioritats programàtiques ni de perfil, i, a més, tenir la sensació que, en fer-ho, els nostres companys mateixos de pacte de govern intentaven buscar elements per erosionar la nostra credibilitat.

Aquí no es tracta d’una mera qüestió “de formes”, prou importants en política, ni es pot liquidar el tema dient que, en l’àmbit d’una negociació a tres, possiblement hauríem arribat a resultats semblants; l’efecte negatiu, per a nosaltres, d’aquesta manera de procedir en la configuració del nou “pacte d’entesa” i en el repartiment de les responsabilitats de govern va ser el fet que ICV-EUiA quedava objectivament situada en una posició de “previsibilitat” i de partit “complementari”: en transmetre la imatge de ser una força política que, si volia ser al govern, no tenia altra opció que acceptar el que acordessin els dos “protagonistes” principals, PSC- ERC, com si nosaltres no fóssim més necessaris que mai per fer possible la continuïtat d’un govern d’esquerres a Catalunya i com si no haguéssim acreditat prous vegades la nostra personalitat diferenciada i amb projecció més enllà de les aliances.

S’arriba així a la paradoxa que la nostra aposta pública i decidida “per un govern d’esquerres” -en el marc de l’aritmètica electoral catalana de cinc forces polítiques amb majories relatives- s’acaba interpretant com una opció incondicional “per un govern amb el PSC i ERC”. Dit d’una altra manera: la prioritat que la nostra coalició dóna als continguts programàtics, a l’aposta per polítiques socials i ambientals progressistes i al canvi en les formes de governar s’acaba interpretant com una autolimitació objectiva a la nostra capacitat de lideratge d’aquestes polítiques i a establir aliances per assolir els nostres objectius programàtics, condicionats al protagonisme d’altres partits polítics als quals “regalem” la potestat de qualificar com a progressista un pacte de govern.

Això no significa posar en dubte l’absoluta oportunitat i bondat de l’opció decidida d’ICV-EUiA per acords de govern amb el PSC i ERC en les dues legislatures: l’encetada el 2003 -la del canvi a Catalunya i de la superació del pujolisme, la de l’oportunitat d’impulsar noves polítiques socials, educatives, culturals, sanitàries, ambientals, que aquest país necessitava absolutament-, ni molt menys l’encetada el 2006 -la de la superació de les tensions de la reforma estatutària, de l’oportunitat de concretar, desplegar i ampliar polítiques tot just apuntades en l’anterior legislatura.

També cal subscriure la valoració globalment positiva del que s’ha realitzat durant aquests últims cinc anys des del govern de la Generalitat, dels canvis, de les noves polítiques i dels majors recursos emprats, en tots els àmbits de l’acció política, en especial en temes tan sensibles com l’habitatge, la protecció ambiental, les llibertats públiques, l’ensenyament, la sanitat, etc., etc., que es recullen en els documents i ponències de la 9a Assemblea Nacional. Però cal constatar, sense que ens serveixi de consol, que la societat catalana viu el post-pujolisme amb perplexitat i desconcert, ja que tothom s’ha de resituar i això està costant molt.


3.-UN BALANÇ AGREDOLÇ

Tot i així, ens hem de preguntar per què, amb aquest balanç globalment positiu de les estratègies, dels resultats electorals autonòmics i de l’obra de govern a la Generalitat en aquests cinc anys, molts militants, simpatitzants i electors no se senten plenament satisfets, o fins i tot expressen dubtes, desànim o descontentament davant actuacions o manques d’actuació del nostre govern en molts d’àmbits sensibles: educació, acció social, infraestructures...., incloses actuacions concretes dels nostres representants al Govern i al Parlament, així com pel paper que ICV està jugant en l’escenari polític català; pels mals resultats electorals a les municipals de 2007 i a les generals de 2008; pels atacs i les desqualificacions de què som objecte. Cal valorar acuradament la magnitud d’aquest fenomen i les seves eventuals conseqüències polítiques si no s’hi posa remei a temps. Cap escenari no és més propici a la socio-vergència que una severa reducció del nostre grup parlamentari, amb pèrdua de presència a algunes circumscripcions. I aquesta reducció és més que una possibilitat si no posem remei urgent al desconcert en què es troba bona part de la gent més propera a la nostra força política.

En els informes i documents posats a debat per la 9a AN es parla de diversos factors que poden explicar-ho: el soroll mediàtic, els problemes de comunicació tant respecte a l’opinió pública general com, en especial, als nostres militants i simpatitzants, la successió d’incidències que amaguen l’obra de govern, els errors puntuals que es reconeixen de forma autocrítica, etc.

Però tampoc no cal passar per alt les sistemàtiques resistències, retards, retalls i fins i tot desqualificacions -des de dins i des de fora del govern- en relació als projectes legislatius i les acciones de govern més significativament progressistes des del punt de vista social o ambiental que, estant previstes en l’acord de Govern d’Entesa, s’han impulsat des dels Departaments on som o des d’altres, en especial les polítiques socials, d’habitatge, de qualitat ambiental i preservació del medi natural, de residus, d’aigües... Alhora, les polítiques fiscals, econòmiques, d’infraestructures o educatives que responen més als interessos dels sectors socials i econòmics tradicionalment dominants al país disposen de valedors importants per intentar imposar-se, dins i fora del govern, amb el corresponent suport mediàtic.

Al que queda dit cal afegir-hi una reflexió crítica sobre les nostres pròpies mancances i limitacions en l’acció de govern i en la projecció pública de les polítiques que ens han de caracteritzar com a força política d’esquerra transformadora i ecologista, i per a la projecció i extensió de les quals sempre hem valorat que la nostra presència al govern havia de ser una plataforma immillorable.

Les bones actuacions i els bons resultats assolits en les polítiques de llibertats públiques, de seguretat, de prevenció de riscos o de trànsit, així com les bones accions legislatives i de gestió en la recuperació de la memòria històrica o d’impuls a la participació, per exemple, des del Departament d’Interior, Relacions institucionals i Participació, i el fet d’haver sabut superar amb fermesa i bona didàctica les crítiques i desqualificacions demagògiques i sistemàtiques, tenen, però, el doble handicap de tenir un efecte limitat en l’afermament i, sobretot, l’ampliació del nostre espai polític i electoral. La bona gestió de les polítiques de llibertats i seguretat es tradueix en la conducció raonable i respectuosa amb els drets democràtics dels conflictes públics i en la protecció de l’exercici dels drets constitucionals, però per la mateixa naturalesa de l’encomana i les responsabilitats que comporta la Conselleria d’Interior, difícilment poden servir de plataforma per impulsar o projectar programes de majors canvis socials i ambientals. D’altra part, en aquest moment concret l’actuació del Departament queda necessàriament centrada en un tema tan espinós i de resultats costosos i en “comptagotes” com és el desplegament estatutari i el finançament, sempre amb perill de crear frustracions. Aquest és un tema en què el protagonisme no el tenim nosaltres, si no és per rebre pals i desqualificacions.

L’extraordinària responsabilitat i dedicació que requereix la direcció política del Departament d’Interior, Relacions institucionals i Participació fa que la figura i la veu pública més preeminent de la coalició, el president d’ICV, quedi inevitablement amagada pel major protagonisme mediàtic dels temes candents vinculats al dia a dia de l’acció governamental o del debat parlamentari.

Pel que fa al Departament de Medi Ambient i Habitatge, els indubtables èxits en les polítiques d’habitatge, amb la Llei del dret a l’Habitatge i els plans corresponents, o els progressos en la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica, l’ampliació dels espais protegits fins abastar una tercera part del territori català, les aportacions de les avaluacions ambientals a la reconsideració o millora de molts projectes urbanístics i d’infraestructures i les noves polítiques de gestió sostenible dels residus i de l’aigua, que ens han posat objectivament en una posició avançada, tots aquests èxits s’han vist emmascarats i posats en dubte per la forma en què es va dirigir i gestionar, des del punt de vista polític, la crisi de la sequera de principis de 2008.
.
En relació a aquest tema tan important, i tan punyent per a ICV i la coalició, seria convenient que l’Assemblea Nacional d’ICV servís per deixar clar que, davant els problemes reals de la sequera i la necessitat objectiva d’abordar solucions d’emergència i de caràcter transitori per garantir l’abastament no sols a l’àrea metropolitana sinó a d’altres àmbits territorials afectats, no va existir als territoris afectats insolidaritat territorial ni molt menys deslleialtat per part de la nostra gent -dirigents, adherits, amics-, però sí un legítim astorament, incredulitat i sentiment d’haver estat marginats en el procés de fixar les estratègies, de prendre decisions i d’explicar-les.

Cal que es reconegui sense ambigüitats que es van cometre errors polítics en la gestió política i comunicativa del problema i de les seves solucions, no sols en relació als territoris mateixos i la societat civil, sinó també en relació a les organitzacions territorials d’ICV. Primer es van prendre decisions; després, es van haver de canviar per pressions o imposicions dels qui tenien l’última paraula -el govern central-, i després es van canviar o adaptar els argumentaris, quan ben segur hauria estat molt millor fer el procés invers.

Per abordar aquesta crisi amb més serenitat i cohesió interna, per reforçar la imatge de responsabilitat i coherència que sempre ha intentat donar ICV-EUiA en la seva acció de govern en situacions similars que s’han produït amb resultats molt diferents (plantes de tractament de residus, Xarxa Natura 2000, posicionament davant d’infraestructures viàries, etc.), calia haver treballat el tema amb la necessària i prèvia explicació i debat abans d’esclatar el problema, s’haurien hagut de buscar complicitats amb la nostra gent i els nostres dirigents als territoris afectats, amb els parlamentaris, amb els tècnics i la comunitat científica i els moviments socials que donen suport a la “nova cultura de l’aigua” S’havia de disposar d’una estratègia ben elaborada, prèviament pactada amb els diferents agents de govern, econòmics i socials que per força hi havien d’intervenir, en base a una valoració acurada de les diverses alternatives existents, posant en relació els aspectes tècnics amb els polítics i socials. Això hauria permès mantenir una línia més coherent davant el govern de Madrid i dins el govern mateix de la Generalitat.

Això no ens ha de fer obviar que igualment hauríem patit crítiques, s’haurien produït confrontacions i incomprensions, però ens haurien afectat menys i fins i tot ens haurien cohesionat com a col·lectiu, com ja havíem experimentat en d’altres situacions semblants. Sigui com sigui, aquest episodi ha deixat petjades greus de desànim, de desconcert i de desconfiança dins i fora d’ICV que la 9a AN i les actuacions i decisions que en segueixin han d’intentar pal·liar i reconduir en tot el que sigui possible.


4.- ELS LÍMITS DE LA RESPONSABILITAT I LA LLEIALTAT

Cal reconèixer que l’experiència de participar en el govern de Catalunya és per a ICV no sols una experiència globalment positiva, per tot allò que hem pogut aportar i encara aportarem a un projecte de canvi i de progrés pel nostre país -i que en els documents preparatoris de l’Assemblea es recull prou bé-, sinó també un factor important de maduresa i de responsabilitat en aquests moments històrics en què poques forces polítiques com la nostra, ecosocialistes, tenen presència en governs regionals o estatals a tot Europa. També cal reconèixer l’elevat nivell d’”autoexigència” de la gent d’ICV, tant dels qui exerceixen responsabilitats de govern com dels adherits i els electors. A voltes, la gent d’ICV tenim tendència a magnificar les nostres mancances i a menystenir els mèrits i els bons resultats, molts més i millors, ben segur, que els que ens correspondrien atenent el simple pes electoral; al costat nostre, d’altres excel·leixen en posar en valor les seves “conquestes” i escamotejar amb elegància les seves mancances.

L’experiència de milers de companys i companyes participant en els ajuntaments i en la vida social dels nostres barris, pobles i ciutats, en els moviments reivindicatius i en la lluita social i sindical des de fa tants anys, ha estat un bagatge molt important de coneixements i de capacitats que hem bolcat en la nostra acció de govern i que ens diferencia positivament d’altres forces polítiques amb major nombre de vots i càrrecs.

La nostra coalició ha donat mostres més que sobrades -potser excessives- de co-responsabilitat amb el projecte col·lectiu de govern, fins i tot en àmbits en què no teníem responsabilitats directes, callant o apaivagant actuacions, posicionaments, projectes i actuacions errònies -de vegades propers a la incompetència- que no compartim o que s’allunyen del nostre programa i fins i tot del programa de govern.

Ara bé, aquest plus de co-responsabilitat, de dedicació i també –per què no dir-ho- de lleialtat que la gent d’ICV posem sempre en la nostra acció de govern, tant als Ajuntaments com a la Generalitat, té l’efecte poc desitjable de concentrar de forma excessiva l’atenció de la nostra militància i dels nostres quadres i electors en el que fa i deixa de fer el govern, tant els nostres representants com els dels altres partits, i l’organització se situa en una certa situació de paràlisi o, com a mínim, de constant expectativa i inquietud autocrítiques, deixant en segon terme d’altres tasques polítiques i no fent ús de la necessària llibertat per fer aportacions i formular alternatives, fins i tot crítiques, en els àmbits de la vida política fora de l’esfera de govern, que ens permeti més capacitat de connectar amb els ciutadans.

A tot això cal afegir que en alguns temes especialment sensibles, en què existien posicions diferenciades, quan ens hem mostrat conciliadors, oberts a la negociació i hem procurat formular propostes alternatives per trobar sortides coherents i acords transaccionals, ens hem trobat davant actituds tancades que no volen anar més enllà dels canvis “nominalistes” per mantenir els mateixos projectes i les mateixes polítiques insostenibles que arrosseguem des d’etapes anteriors o que afavoreixen sectors socials, econòmics i polítics que no estan en la base social d’aquest govern.

Per això en aquesta Assemblea hem de deixar constància de la insatisfacció i fort descoratjament que ens causen -a tots i a totes els que creiem en el projecte del canvi a Catalunya- les desqualificacions públiques que ens situen com a “radicals” o com responsables “d’aturar el país”, quan l’únic que resta aturada, en aquests temes que marquen perfil, és la voluntat política d’aproximar posicions i de ser fidels a la lletra i a l’esperit del que està acordat en el Pacte d’Entesa o en resolucions aprovades en el Parlament mateix.

Si aquesta és la moneda amb què se’ns vol pagar la nostra coresponsabilitat i fidelitat a un projecte comú, és natural que en aquesta Assemblea d’ICV ens plantegem la necessitat de dotar-nos de major llibertat de moviment polític per tal de garantir que les polítiques que defensem, legítimes i que creiem necessàries per al progrés del nostre país, puguin avançar i fer-se realitat, sense quedar condicionades a la “benevolència” d’alguns agents polítics als quals hem facilitat l’accés al poder però que alhora es mostren sensibles als cants de sirena de la “socio-vergència”.


5.-- REIVINDICACIÓ I ACCIÓ DE GOVERN: CAL SER CREÏBLES

Un altre aspecte que no podem passar per alt, com a causa de freqüents conflictes i malestar dins la nostra organització i en el nostre entorn polític i social, és l’ aparent contradicció que es produeix en algunes ocasions entre l’abast de les actuacions, normes, plans, projectes i inversions que impulsem o assumim des del govern i des del Parlament en temes d’especial sensibilitat, i les reivindicacions d’ONG, plataformes i moviments territorials i sectorials, als quals ens sentim propers, en els quals hem participat i dels quals a voltes procedeix bona part de la nostra militància i electorat .

Des d’ICV estem a favor d’una altra forma de fer política, més oberta i més participativa; de fet bona part de la nostra força ve de les mobilitzacions socials, i per tant donem una gran importància a la reivindicació, a la mobilització i a les propostes fetes des de la base, que no deixen de ser també acció política de la bona. Però la singularitat de la nostra opció és anar més enllà, implicar-nos en l’acció política parlamentària i de govern, a partir del nostre convenciment que els processos de canvi i de transformació cal plasmar-los i consolidar-los en els àmbits institucionals, ja sigui des del govern o des de l’oposició, amb els vots i amb la negociació. Per nosaltres mobilitzar i governar, carrer i parlament, no són móns oposats o contradictoris, sinó complementaris.

Per més d’esquerres, ecologistes i catalanistes que aspirem a ser, hem de tenir clar que som una força política i per tant som quelcom més i diferent que una simple suma de plataformes i moviments, que, d’altra banda, no deixen de ser una expressió d’acció política. L’acció pròpiament política i institucional, a la qual voluntàriament ens hem afegit els homes i les dones que som a ICV, no és ni millor ni pitjor que la que legítimament es pugui fer des d’una ONG, des d’una plataforma o un moviment; simplement és diferent, és un altre moment, té uns altres condicionants, requereix unes habilitats diferents i ha de ser AUTÒNOMA en relació als moviments socials, sindicals i ambientalistes o conservacionistes, de la mateixa manera que ells reclamen la seva autonomia en relació als partits polítics, sense per això excloure aliances i complicitats en tot allò que compartim.

Per tant no ens han de fer por ni les critiques des de “la nostra base” ni els debats oberts amb organitzacions o plataformes d’opinió del nostre entorn que s’han especialitzat en aspectes molt concrets i molt sensibles de les múltiples causes socials i ambientals per les quals val la pena lluitar i que també són les nostres. Aquestes crítiques seran un esperonament per a la nostra acció política i per a la nostra organització, si som capaços d’explicar, i justificar, que les decisions adoptades i els acords a què hem arribat van en la direcció correcta per assolir, ni que sigui parcialment o per etapes, aquelles reivindicacions i els objectius d’interès general. Cal reconèixer, però, que a ICV tenim un dèficit de presència de militants i simpatitzats en els moviments socials més avançats, o interessants. Òbviament no es tracta de ressuscitar el concepte de la direcció de les organitzacions de masses pel partit, però si de tenir presència i veus properes en els moviments i organitzacions més rellevants que ens facilitin almenys una feina d’explicació.

Quan s’actua políticament i institucionalment buscant una radicalitat democràtica, per tal d’aprofitar les possibilitats que comporta de canviar elements de base i modificar tendències, s’ha de tenir molt present que s’està actuant en una societat complexa i amb interessos contradictoris, en uns casos, i directament antagònics en molts d’altres, entre diversos sectors socials.

Actuar com a força transformadora en aquest entorn social i històric requereix no sols la força dels vots i de les lleis, sinó també fer el possible per tal que aquelles reivindicacions i aquells objectius progressistes, transformadors, que inicialment es perceben com a parcials o sectorials, s’acabin fent realitat com a elements i objectius d’interès general, ja sigui en tot, en part o de forma successiva. Aconseguir-ho requereix saber dirigir “la transició” del que és vell cap al que és nou, modificar conductes, canviar valors, legitimar nous conceptes, arrossegant el major nombre de sectors socials i d’opinió, tant per la força de les idees com per la força de les accions i les solucions que es poden i s’han d’impulsar des d’una posició de govern: canviant el que ens permeti la correlació de forces i posant les bases per a canvis posteriors.

La nostra gent, la gent que estima i vota ICV i la nostra coalició electoral és, en general, gent ben informada, amb bon criteri, exigent, crítica i alhora capaç d’entendre i assumir les mil i una filigranes i regatejos que cal fer per superar les dificultats, entrebancs i travetes que ens trobem o ens posen en el camí cap als nostres objectius; els resultats de les eleccions autonòmiques de 2006 van ser una bona mostra que aquesta complicitat i comprensió existeixen. El que se’ns demana, i ens demanem nosaltres mateixos, és ser CREÏBLES.

Els veritables problemes, els que ens fan mal, vénen quan perdem la capacitat d’explicar i d’explicar-nos amb convicció i amb coherència el que fem, el que transigim o el que deixem de fer; quan perdem -o així ho sembla- l’autonomia per definir les nostres posicions, la capacitat de marcar perfil propi i mantenir de forma COHERENT el que és propi del nostre discurs.


6.-ICV HORITZÓ 2012: QUE ES NOTI !

La 9a Assemblea Nacional d’ICV, a la tardor de 2008, és un bon moment per rellançar el nostre projecte polític, els nostres valors, les nostres alternatives i també la nostra organització, davant el nou escenari econòmic, social i polític que s’està configurant a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Alhora, és també el moment de donar una major flexibilitat a la nostra política d’aliances i de buscar complicitats socials més àmplies per impulsar un projecte que, com el nostre, és prou obert i prou ambiciós, sempre des d’un posicionament d’esquerra, ecologista, catalanista i de radicalitat democràtica.


A.- UN NOU ESCENARI:

1) UN SISTEMA AL LÍMIT
Si mirem el nostre entorn econòmic i social, tant a Catalunya com en els altres àmbits en què estem cridats a intervenir, ens trobem amb un escenari no per anunciat menys temible: l’agreujament de les injustícies socials, la riquesa generada, es reparteix cada cop de forma més desproporcionada a favor de les rendes del capital i els grans beneficis especulatius, mentre que les rendes salarials i els recursos públics per a polítiques socials i compensatòries disminueixen; a escala mundial els desequilibris interregionals i territorials i l’empobriment d’importants sectors socials camperols i urbans augmenten, malgrat el creixement dels denominats països emergents o, més precisament, pel model de creixement que han copiat molts d’ells.

El nou ordre econòmic mundial de la globalització posa en qüestió tant el model productiu industrial i de serveis com els pilars del anomenat “estat del benestar” a la nostra part del món. A casa nostra s’incrementa l’atur, es destrueix teixit industrial, el treball és cada cop de menys qualitat en termes d’estabilitat i seguretat i l’especulació urbanística i immobiliària ha deixat com a herència una gran demanda insatisfeta d’habitatges assequibles i una petjada en el territori i en l’economia -absorció de recursos- que trigarem anys a superar.

Tot plegat ens porta a la certesa de trobar-nos davant una crisi de caràcter estructural. Aquesta no és una crisi com d’altres anteriors o, millor dit, que d’aquesta crisi no se’n pot sortir ni tan fàcilment ni amb els mateixos instruments que els països occidentals van emprar per sortir de situacions semblants.

Els problemes associats a aquesta crisi tenen caràcter global i integral. La crisi social i econòmica va del bracet amb l’agreujament exponencial dels problemes ambientals i energètics: la pressió sobre els factors ambientals, els recursos naturals, els energètics i les matèries primeres en general té ja un caràcter insuportable que ha superat manifestament la capacitat de regeneració i ens ha situat en un procés d’esgotament i degradació exponencial.

El canvi climàtic, els episodis meteorològics extrems, la destrucció d’ecosistemes i la disminució de la biodiversitat no són avui temes “sectorials” que interessin una minoria; són elements essencials per explicar la crisi econòmica i social i s’han d’abordar per trobar solucions a temes centrals de la política a nivell mundial: afectació a la salut de les persones, encariment dels aliments, de l’energia i d’altres matèries primeres.

No es tracta de ser catastrofista sinó realista. Tot plegat posa en evidència que el sistema econòmic neoliberal i de globalització especulativa, basat en el malbaratament de l’energia i les matèries primeres i en l’explotació de la força del treball a escala planetària, amb les deslocalitzacions i l’explotació neocolonial o imperialista, està arribant als límits del que és suportable a nivell social i ambiental, i està donant lloc inevitablement al sorgiment de nous pols de conflicte social i econòmic i de tensions polítiques i confrontacions armades arreu del món, amb reaccions i respostes molt diverses.

En el nostre entorn més immediat la crisi econòmica i social s’acompanya de la crisi del model d’Estat a Espanya, amb l’esgotament del model constitucional i autonomista de 1978. Aquesta crisi, latent des de fa uns anys, s’ha posat de manifest en tota la seva profunditat amb els processos iniciats amb la reforma de l’Estatut de Catalunya i l’exigència inajornable de més autogovern, d’una més justa redistribució dels recursos públics i d’una nova configuració federalista de l’Estat.

Finalment, no podem passar per alt els canvis de valors i paradigmes culturals i ideològics, els nous referents a nivell mundial, etc. Aquests canvis de valors incideixen de forma especial sobre els sectors populars, els que haurien de ser protagonistes del canvi. No és només que se’ls hagi imposat. És que han vist, donada la manca d'altres alternatives viables, que era la millor opció. Els valors de la satisfacció pel treball ben fet, de la necessitat de formació i d'estudi, del rigor, de la força de l’organització i de la solidaritat també amb els qui tenim al costat, de la coherència i la responsabilitat són avui sistemàticament menystinguts o ridiculitzats; defensar-los i difondre’ls es presenta com a antiquat.


2) UNA NOVA CONSCIÈNCIA

Enfront d’això -i per ser totalment realistes- cal reconèixer que mai la humanitat no ha disposat de tants coneixements científics i tècnics, de tants recursos tecnològics, de tantes possibilitats de treball en xarxa i de comunicació i intercanvi, de tanta sensibilització i tanta disponibilitat d’una gran majoria de gent conscienciada a tots els nivells, en tots els països, per poder abordar aquests problemes i per solucionar-los.

D’altra part, mai no hi ha hagut tanta gent, arreu del món, en diversos nivells socials i posicionaments polítics, així com científics, tècnics, intel·lectuals, de primer ordre, líders d’opinió i dirigents polítics i socials que hagi assumit aquesta percepció de la situació crítica en què es troba la societat humana de desequilibri social i ambiental, ni mai no hi ha hagut tants moviments socials, ONG, partits, etc., que assumeixin com a objectiu lluitar contra aquesta situació, per un nou ordre social i ambiental a escala global. Cada cop són més les persones que assumeixen conscientment aquests nous valors i que els apliquen a la seva vida quotidiana, a les seves actuacions en la vida política, en la vida social, i que busquen els seus referents electorals i d’opinió en les forces polítiques progressistes i ecologistes.








B.- ELS OBJECTIUS ESTRATÈGICS: CANVI SOCIAL I CONSTRUCCIÓ NACIONAL

En aquest marc, el projecte polític d’ICV -programàtic, institucional, organitzatiu i electoral- és més necessari que mai, té més possibilitats objectives d’ampliar la seva base social i electoral que mai. Per fer-ho possible hem d’emprar les nostres capacitats per a donar respostes als interessos dels sectors majoritaris de la nostra societat que aspirem a representar ampliant la nostra base social, electoral i cultural.

La nostra oposició inequívoca i contrastada al que ha estat el model de producció neoliberal, abans de l’actual onada de veus que volen posar el sistema “entre parèntesi” -el temps que es trigui en socialitzar les pèrdues i tornar a liberalitzar els beneficis- ens situa al costat dels moviments mundials alterglobalització, amb la seva conseqüència: que la sortida de la crisi s’ha de fer amb un model econòmic que sigui més favorable a la majoria de la població que el que hem tingut en els darrers anys.

Aquests grans objectius estratègics, inajornables, que hem de saber desplegar en multitud de posicionaments i actuacions en la societat i en les institucions, són, en síntesi:

1.- UNA PROPOSTA DE PROGRÉS: MODERNITZACIÓ ECOLÒGICA I COHESIÓ SOCIAL
Impulsar un nou model de desenvolupament o, millor dit, de progrés econòmic i ambiental (que superi conceptes equívocs com els de “desenvolupament” o “creixement” fins i tot si se’ls emmascara de “sostenibles”). Aquest nou model ha de comportar importants canvis de prioritats i de relacions i jerarquies tant en la producció de béns materials com en la gestió dels recursos naturals, en els intercanvis i en el consum, que ens agrada sintetitzar en el conceptes de cohesió social -un ordre social més just i solidari- i modernització ecològica de l’economia, a tots els nivells, polítics, socials i geogràfics, com a via més plausible de superar les males polítiques que ens han portat fins aquí.

Aquest nou model de desenvolupament econòmic s’ha de replantejar de dalt a baix, introduint un fil conductor que permeti visualitzar els nous horitzons a què cal orientar la nostra economia i la nostra societat. Aquest gran objectiu, al voltant del qual articular un nou model de progrés econòmic, social i ecològic, ha de ser el de la MODERNITZACIÓ ECOLÒGICA I LA COHESIÓ SOCIAL, seguint l’exemple i incorporant experiències d’altres societats, com alguns països del nord d’Europa que s’han fixat objectius com el PETROL FREE ECONOMY (“una economia lliure de petroli”),etc .

Aquesta idea-força, aquest programa de modernització ecològica i progrés social, ha de ser capaç de suscitar amplis consensos socials: els de tots els sectors de la nostra societat que es veuen perjudicats objectivament per l’actual model econòmic fracassat, i ha de comportar una reconsideració del paper dels diversos sectors productius en què s’ha basat l’economia del nostre entorn europeu i de Catalunya en els últims decennis:
- replantejar el paper del nostre sector primari (agrícola, ramader i de silvicultura) posant per davant la importància estratègica de la seguretat alimentària i energètica, basada en la producció d’aliments de qualitat i saludables (producció integrada i ecològica) i de proximitat, i tornant a posar en valor els recursos naturals, els forestals i silvícoles.
-canviar el model territorial i la prioritat en les infraestructures: apostant decididament per l’equilibri territorial, la descentralització de l’activitat econòmica i les infraestructures ferroviàries i de transport públic
-canviar el model energètic: aposta per les renovables, un model eficient de producció distribuïda i un pla concret per tancar les nuclears.
-potenciar la recerca, els desenvolupaments i les aplicacions del coneixement i de les tecnologies; la formació professional permanent,
-mantenir i potenciar els sectors productius industrials estratègics, en especial els de maquinària lleugera, els tecnològics i els de serveis, amb mesures de promoció, de finançament i si cal de protecció antidúmping social i ecològic.
-Posar en valor les polítiques socials, assistencials i de serveis personals, al costat de la cultura, el lleure o l’esport, com un sector econòmic i d’ocupació modern, productiu i estable, que s’ha de considerar com a element de progrés i innovació, precisament perquè formen part d’un deure ètic, fonament de la cohesió i el progrés social i personal, propis d’una societat avançada.
-promoure les formes d’economia social, el cooperativisme en tots els sectors productius, així com les petites i mitjanes empreses .


2.- FEDERALISME: Avançar en la construcció nacional de Catalunya, amb el seu ple autogovern, com a exercici de la seva autodeterminació, entesa com l’assoliment d’un ordre social més just, més solidari, plenament democràtic i participatiu, que passa per l’exigència d’una reformulació federal de l’Estat espanyol.


3.- L’EUROPEISME una de les claus d’identitat d’ICV, ubicant-nos definitivament i de forma coherent dins el grup parlamentari dels Verds al PE i en el marc del Partit Verd Europeu, entenent la Unió Europea no sols com un àmbit político-administratiu d’escala superior, sinó també i sobretot com un espai d’orientació, de convergència i d’aliances; de projecció, d’influència i d’aprenentatge .

Ens hem d’implicar en el procés que permeti la superació en positiu, de l’atzucac del procés constituent en què encara estem ficats. Per aconseguir-ho, més que “passar d’Europa” o considerar-la com “un cas perdut” en mans dels neoliberals i els estatalistes, cal fer un esforç renovat d’informació, discussió i crida a la implicació en els processos i lluites d’àmbit europeu d’una majoria de ciutadans i ciutadanes, de moviments sindicals, socials i ecologistes, per:
-fer avançar el procés de construcció democràtica de les institucions de la UE;
-fer possible la construcció d’una Europa social i dels pobles;
-definir un marc clar d’intervenció dels ens locals i regionals –en el nostre cas, les nacions sense Estat com Catalunya-
-ampliar els canals de participació efectiva d’entitats i ciutadans.
-assolir el control democràtic de les polítiques econòmiques que avui sols es poden fer a nivell supranacional, perquè existeixi una veritable política econòmica i social d’àmbit europeu i no sols una política monetària en mans d’un Banc Central europeu pretesament independent i incontrolable.

Aquest procés l’hem de veure i explicar com imprescindible per tal de configurar la UE com un espai social i polític, capaç de tenir una veu única i pròpia en els grans temes que estan prefigurant el futur del món en política exterior, de pau, de seguretat i de solidaritat, en política energètica i en la lluita contra el canvi climàtic.


C.- EL NOSTRE ESPAI: L’ECOSOCIALISME
ESQUERRA, VERDA I NACIONAL

Per fer-ho cal que des d’ICV reforcem i si cal reformulem els aspectes innovadors, alternatius, inequívocament d’esquerres i ecologistes dels nostres, també el caràcter obert i la vocació unitària, de projecte en construcció, però alhora posant en valor el plus de responsabilitat, eficàcia i capacitat d’interlocució amb amplis sectors socials que ens aporta l’experiència de govern local i a la Generalitat, així com el paper destacat de la nostra presència a les Corts -Congrés i Senat- i al Parlament Europeu.

ICV ha de ser la força política que posa el seu pes electoral, la seva presència a les institucions, les seves quotes de poder al servei dels sectors socials assalariats, professionals, autònoms, de joves, de les dones, de la gent gran i dels afectats per limitacions i exclusions de tota mena que es veuen perjudicats per un ordre econòmic en què les rendes del treball i els recursos per serveis públics -el salari social- perden posicions davant les anomenades rendes del capital, que són les úniques que han crescut en l’últim decenni fins a superar les rendes del treball i els ingressos públics. I que també assumeix la defensa i promoció de tot allò que té a veure amb la qualitat de vida de les persones, amb la salut pública, amb la gestió ordenada i sostenible dels recursos naturals, del medi ambient.

En aquesta fase, previsiblement llarga de crisi econòmica, social i ambiental, ens ha de resultar més fàcil d’explicar la injustícia i les limitacions d’un sistema que destrueix de forma inexorable les bases del cada cop més incert “estat del benestar”, en la mesura que es restringeixen les possibilitats de progrés real, de millora qualitativa de les condicions de vida i de treball d’àmplies capes de la població, alhora que es porta a límits insostenibles el precari equilibri ecològic del nostre entorn.

L’ECOSOCIALISME ha de deixar clar el compromís amb el benestar de les persones i el progrés social -de totes les persones, i de tota la societat- assumint el repte de fer compatibles la preservació del medi ambient i la recuperació dels recursos naturals amb la satisfacció de les necessitats d’alimentació, de salut, d’habitatge, de mobilitat, d’educació, cultura i lleure de les persones.

Cal implicar-nos en la recuperació del teixit social, sindical i cívic, en l’articulació de noves formes d’organització, representació i participació d’unes classes populars que veuen negada la seva pròpia identitat amb la imposició de valors de competitivitat i d’enriquiment d’uns pocs, profundament individualistes, insolidaris i depredadors. El recent informe sobre ICV i les perifèries urbanes a Catalunya -Barris 21- presentat al Consell Nacional del mes de maig aporta importants elements d’anàlisi i de proposta que cal que la 9a Assemblea Nacional faci seus i incorpori al nostre programa d’acció per al proper període.


D.- UN PROJECTE DE PAÍS: EL CATALANISME POPULAR

També des d’ICV tenim una aportació específica a fer en la construcció nacional de Catalunya, en l’ampliació del nostre horitzó d’autogovern, i si es vol d’autodeterminació, que associem als continguts socials, ecològics i solidaris. La nostra és una proposta de país liderada pels sectors socials populars més dinàmics i més avançats.

Per a ICV no és indiferent ni la forma ni els continguts de la nostra construcció nacional. Entenem aquests conceptes i aquests objectius com una part indestriable de la construcció d’un ordre social més just, més respectuós amb el medi i més solidari amb d’altres pobles i nacions, tan en el nostre entorn immediat com a escala més àmplia.

La nostra manera d’entendre l’autodeterminació, com a procés permanent, no passa per la confrontació entre territoris i societats, sinó per la construcció d’una nova forma d’entendre la sobirania dels pobles i les institucions de govern, des de la llibertat i el respecte. Estem per assumir els reptes de la interdependència, de la mundialització, com a única forma plausible de mantenir la pròpia identitat.

Hem de lluitar, amb les armes de la pedagogia, de la fermesa democràtica i de la confrontació política, per una nova constitució federal, en els seus múltiples sentits, que abasti tots els nivells d’autoorganització i representació social i política: des del reforçament de l’autonomia local, les institucions d’autogovern de Catalunya, sense desentendre’ns d’intervenir en els àmbits espanyol i europeu. Això ho volem fer des de la radicalitat democràtica i la participació permanent dels ciutadans, com el millor instrument per fer efectiu el ple reconeixement a la identitat de tots els pobles, que necessàriament ha de comportar la construcció de noves formes d’interrelació i cooperació basades en la llibertat, la solidaritat i el respecte mutus.

Som conscients que tot això és més fàcil dir-ho que fer-ho, especialment davant les agressions d’un nacionalisme espanyolista que està creixent perillosament. Però ICV s’ha d’oposar amb fermesa, sense complexos, a determinats corrents d’irracionalitat, de nacionalisme català excloent o de confrontació que posa a tothom de l’altre costat de l’Ebre en el mateix sac, o que posa per davant la nacionalitat o origen de la gent. ICV ha de reivindicar amb força i actualitzar el que ha estat una de les grans aportacions de l’esquerra catalanista en el passat segle: un catalanisme inclusiu, plural, obert i implicat en les realitats polítiques i institucionals de què també formem part, sense renunciar a la nostra singularitat.






E.- VOLUNTAT DE LIDERATGE: OBRIR LA NOSTRA POLÍTICA

ICV, amb tota la modèstia que es vulgui, però amb tota la convicció, és una formació política madura, amb experiència i amb prou obertura de mires. Estem convençuts que les nostres propostes, tant les estratègiques com les d’acció a curt i a mig termini, responen a les necessitats objectives de la majoria dels ciutadans i ciutadanes. Estem implicats en els moviments socials i alhora tenim experiència i responsabilitat per traduir les nostres bones idees en propostes factibles. Hem demostrat a bastament la nostra capacitat de concertació i de govern en tots els nivells de l’acció política i de treball institucional, a escala local, nacional, estatal i europeu.

Tot sent conscients del nostre pes electoral i de la nostra capacitat d’incidència actuals, no ens podem situar, ni deixar que ens situïn, en els marges o en els extrems de la política catalana. La nostra força política i la nostra coalició electoral, ICV-EUiA, podem ser minoritaris ara per ara però les nostres propostes, la nostra manera d’actuar no són ni minoritàries, ni marginals, ni radicals, en tot cas són profundament realistes i per tant també tenen VOCACIÓ MAJORITÀRIA.

Ens hem de situar en un posicionament que mostri la nostra voluntat de LIDERAR els canvis que aquest país necessita, que posi en evidència la CENTRALITAT de les nostres propostes -en el sentit de respondre als interessos majoritaris i de suscitar consensos i aliances àmplies per assolir-los-, així com la voluntat d’esdevenir MAJORITARIS, sense complexos, defugint la imatge d’eterns secundaris.

Fer avançar les nostres propostes, assolir petites conquestes o grans reformes estructurals, tant a curt com a mig termini; fer possibles canvis i millores en tots els àmbits -econòmics, socials, ambientals- que afavoreixin els sectors que volem representar i servir..... Aquests han de ser els referents per orientar les nostres accions de govern o de mobilització i per definir els acords, les aliances i les col·laboracions.

El més natural és que aquestes aliances, aquests acords, aquestes accions concertades les fem de forma prioritària i tan estable com sigui possible amb les altres formacions polítiques progressistes, d’esquerres, ecologistes, catalanistes, i per descomptat amb el partit que actualment recull la majoria de vots i consensos dins l’àmbit social amb què ens sentim identificats. A Catalunya, després de vint-i-tres anys de govern del centredreta nacionalista, l’opció estratègica per un govern catalanista i d’esquerres va ser i continua sent la més convenient i necessària

Però que això continuï sent així en el futur no pot ser ni obligat, ni suficient ni determinant per a nosaltres. ICV no pot veure limitat el seu camp d’acció política i d’aliances a un sol soci, pel simple fet del seu nom i la seva base electoral, quan aquest -legítimament- no està privat d’escollir altres opcions, en especial, quan en determinats casos aquest soci pot haver perdut tota relació real, més enllà de les sigles, amb els valors de transformació que defensem. Tampoc es tracta de jugar a la “equidistància”; hi ha moltes formes possibles de negociar, d’arribar a acords i d’ incidir en les polítiques i en les accions de govern, com hem demostrat durant molts anys en l’àmbit del poder local: Ajuntaments, Consells comarcals, Diputacions, generalment amb bon èxit i reconeixement. El que en definitiva haurà de definir la geometria i la naturalesa de les aliances i les accions a concertar serà, per damunt de tot, els continguts concrets de les polítiques, les prioritats i els resultats que vagin en la direcció més aproximada possible als nostres objectius i a l’afavoriment dels sectors socials que uns i altres diem representar, i no exclusivament la presència o el lideratge d’un determinat partit. Per a cada situació i àmbit caldrà valorar quina és aquesta aliança, i actuar en conseqüència.

Tot això, els primers que ho hem de creure i practicar som nosaltres, els homes i dones d’ICV, tant els dirigents com els adherits, tant els qui estem a les institucions com els qui estem a les entitats, al sindicat, a les ONG o a peu de carrer. Alhora, cal que aquesta percepció arribi als nostres electors, als nostres amics i als ciutadans en general, i, finalment, cal que així ho percebin la resta de forces polítiques i socials amb les quals interactuem i amb les quals estem cridats a treballar. La nostra CREDIBILITAT i CAPACITAT D’INCIDIR en la definició i aplicació dels aspectes més progressistes i més sostenibles dels vigents acords de govern, també depèn en bona part d’això.

octubre de 2008